0 Editorial 22-03-2011

Ja sigui blanc o negre, l’actualitat d’aquests darrers dies ve marcada i protagonitzada pel fum. Al Japó, malgrat els progressos, el desafiament nuclear manté el món en alerta. Ja fa dies que els tècnics continuen treballant contrarellotge per restablir l’electricitat que permetria refrigerar els reactors de la central de Fukushima i evitar, així, el desastre radioactiu. Mentrestant, el fum blanc, signe inequívoc de l’alarma nuclear, continua deixant-se veure, alimentant l’angoixa i la incertesa del món sencer.

De l’altra banda del pacífic, ens arriben també imatges de fum, ara negre, provocat pels bombardejos que des de diumenge han protagonitzat les forces aèries dels aliats a Líbia.

I onze dies després del moviment de terra que desencadenaria en el devastador tsunami i la conseqüent crisi nuclear, la xifra de morts al Japó supera ja els 9.000, mentre que la xifra de desapareguts s’enfila per sobre de les 12.600 persones.

A Líbia els rebels parlen de 8.000 morts des del febrer.

Davant d’aquestes dades que treuen la gana a qualsevol, ens adonem que hem estat testimonis, un cop més, de la força i el poder incontestable de la natura que, quan vol, és capaç de sacsejar-ho tot. I és, precisament davant de catàstrofes d’aquesta magnitud, quan prenem consciència que el veí ric del quart segona que té un mercedes és igual de vulnerable i humà que l’indigent que viu en un banc del Passeig de Gracia.

Perquè quan davant nostre la vida i la mort lliuren batalla, ens adonem que si guanya el Barça la lliga o la guanya el Madrid és ben igual…

I és curiós que mentre que la natura s’ha emportat tantes vides innocents al Japó, és la força, la desesperació i el poder dels homes el que destrueix vides a Líbia. Un país abatut i oprimit on homes i dones de tots colors, races o creences es veuen involucrats en una guerra que, justificada o no, no deixa de ser absurda.

Perquè la guerra mai pot ser sinònim de justícia.

Setmana intensa doncs , que ens deixa images de contrastos i contradiccions tant descriptives com aquestes. I és que el Japó i Líbia són testimonis de dues guerres diferents, la de la natura contra els homes i la dels homes contra els seus iguals. Una és sovint inevitable, l’altra, absurda.