dimecres, 10 de novembre del 2010

0 Píndola Crítica Sobre la visita del Papa Benet XVI - Laura Martí

Fa dies que segueixo d’aprop l’expectació mediàtica que gira al voltant de la visita de l’home gris. És difícil no estar-ne al corrent ja que els mitjans de comunicació, lluny de fer-ne crítica, fa dies i dies que respiren a base del papa. Noticia rere noticia, bandera rere bandera la meva ira i incomprensió ha anat creixent desmesuradament fins al punt de sentir vergonya, molta vergonya cap a la ciutat que m’estimo. Tot i així, la comoditat i conformitat van fer que no em plantegés seriosament anar a la manifestació d’avui diumenge en protesta contra la visita d’aquell home. Tenint en compte que ahir treballava per la nit i que no em trobava del tot bé, jo i tots sabíem que no em llevaria a l’hora per poder-hi anar (trist però cert com som tots plegats d’inconformistes, jo la primera). Però cap a les 12:30 he llegit la premsa digital i el primer que he vist ha estat aquest titular: “El Papa condemna l’avortament i demana als estats lleis de suport a la natalitat”.


M’he encès, he agafat la jaqueta i sense pentinar-me he sortit per la porta (una mica més i me n’hi vaig amb sabatilles). M’he dirigit com hipnotitzada cap al punt on des de feia gairebé una hora es reunien suposadament els convocats a la manifestació, quatre gats realment, potser centenars (per les autoritats segurament en seran dos de gats), pocs però ben avinguts reunits en una manifestació absolutament pacífica, divertida i engrescada on hi cabia tothom, sense prejudicis: des d’un col·lectiu d’homosexuals disfressats amb ales com si del dia de l’orgull gay es tractés, fins a famílies senceres adultes i serioses lluïnt pancartes de pell de gallina sota lemes com: “Voti, voti, voti, pederasta el que no voti “,”L’Església que il·lumina és la que crema” o “fora els rosaris dels nostres ovaris”.

Érem pocs i poc organitzats però estranyament vinculats per un sentiment comú: el de la justícia i la coherència. Jo m’he passejat per allà, observant, deixant anar algun crit, però amb prudència ja que els gossos, com sempre puntuals a les cites, formaven ja una filera immensa i, a jutjar per les seves cares, deurien anar ja injectats d’alguna substància made in Saura. Sense fer gaire revolt, els manifestants hem anat desfilant cap a la Plaça Catalunya on al voltant de les 14:00 s’ha dissolt la concentració. Un nombrós grup de Mossos d’Esquadra han detingut una vintena de persones de totes les edats i orientacions sexuals, pel simple fet de lluïr pancartes i cridar veritats com un temple. Jo i la resta, distanciats del cercle de detinguts, hem pogut observar com el simple fet d’estar davant dels mossos en silenci era motiu més que suficient per ser agafat de sobte i introduït al cercle “dels delinqüents, hippies i perro flautes” que dirien alguns. Com sempre, prejudicis en una ciutat que, en contra del que jo creia, viu massa anclada en l’absurd i les tradicions obsoletes.

Llàstima que no he dut càmera, perquè la d’avui era una jornada digna de guardar en la memòria gràfica.

Els meus pares em van batejar quan tenia.. 3 anys? (per sort no ho recordo). El capellà, bon amic de la família i bona persona, de seguida deuria sospitar que alguna cosa no anava bé ja que, mentre em tirava l’aigua pel cap, jo cridava que volia anar a la platja. Està clar que ja des d’un inici l’església no em va fascinar, no era per mi. Però…com son les coses, tinc 21 anys i segueixo formant part de les llistes d’aquesta gentussa, amb el meu consentiment dono força a una institució que em fa fàstic, i com jo, quanta gent sense adonar-se legitima a l’ institució del pecat per excel·lència (Cal dir però, que és cert que hi ha gent que forma part de l’esglèsia i parròquies que fan molt per la gent amb dificultats). Així que, fugint de la negativitat, puc dir que alguna cosa de bo ha tingut per a mi la visita del Papa, i és que m’ha recordat una de les tasques pendents que fa més temps que arrossego, la d’apostatar. Ja n’hi ha prou d’hipocresia.

He tornat cap a casa capficada, donant voltes i més voltes a tot plegat, i és que no puc (o no vull) creure’m l’expectació i el fanatisme exagerat que s’està veient aquests dies als carrer de Barcelona cap al representant d’una de les institucions més podrides i corruptes que mai han existit.

Respecto totes les creences, religions, ideologies i sentiments però no puc respectar qui no respecta res ni ningú. Qui s’omple la boca de valors i moralitat mentre per darrere roba, viola nens i permet que el mon en què vivim sigui així de miserable. El vaticà és la causa de molts mals del planeta i nosaltres què fem? Aplaudim a un ridícul papa mòbil on dins hi va un ésser gris que representa precisament la incoherència més gran del s XXI.

El que més em sorprèn o preocupa, és la conformitat dels barcelonins i dels mitjans de comunicació. Què vol dir aquest desorbitat seguiment mediàtic que consenteix i no critica?

Dit això em tanco a casa fins l’hora del partit del Barça. No vull saber res d’aquesta Barcelona que avui no sento meva. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

El Blog de la Laura Martí: http://lauramarti.wordpress.com/

0 La Veu al Teatre: Propostes 2a setmaa de Novembre.

Arriba aquesta nova secció per fer les recomanacions teatrals de la setmana. Esteu pensant en anar el teatre i no sabeu què veure? Aquí us donem algunes propostes.

En primer lloc, una tragicomedia que té més de comèdia que d’una altra cosa. Es tracta de ‘La majoria de suïcidis són en diumenge’, dirigida per Jordi Vilà i Zapata i protagonitzada per Mercè Martinez i Borja Tous.

La Klara i en Nikodem són una parella d’executius de trenta anys que tenen moltes coses en comú: són addictes al treball, són cosmopolites, i viuen a un ritme frenètic. El problema és que fa mig any que viuen junts i pràcticament no es coneixen perquè amb el ritme de vida que porten no han tingut temps d’explicar-se res. La història transcorre en el seu pis en un matí de diumenge, de fet és el primer dia que tenen lliure d’ençà que es van conèixer. I amb tant de temps lliure per parlar i explicar-se coses de seguida s’adonen que realment no es coneixen i que la seva relació està basada en un munt de mentides. Aquest diumenge, lluny de ser un diumenge relaxat i tranquil, els farà prendre una decisió crucial en les seves vides. Com acabarà aquesta història? Si ho voleu saber només teniu que acostar-vos a la sala Muntaner i descobrir-ho!


Una segona opció és acostar-se al teatre Lliure de Gràcia, que aquest estiu va tornar a aixecar el teló després de set anys de tancament per obres. Allà trobareu l’última proposta del director Àlex Rigola, “Gata sobre teulada de zinc calenta”, una obra que com “la majoria de suïcidis” parla dels problemes comunicatius que molt sovint hi ha en les relacions de parella i familiars. Tracta de la dificultat de parlar amb les persones que més t’estimes. Gata sobre teulada de zinc calenta, a més, tracta temes com l’homosexualitat, la mort i la complicada relació d’un pare que fa de psicòleg al seu fill per treure-li els fantasmes. La versió de Rigola prescindeix de personatges secundaris) i retalla un bon tros del text original. El director desenvolupa el drama des d’una idea cabdal: la incomunicació en la parella i la família, arrel dels conflictes que s’esdevindran. De fet, aquesta Gata s’aixeca sobre els dos grans diàlegs de l’obra. El primer, de Maggie, una Chantal Aimée esplèndida i tan gata com per despullar-se i intentar, sense èxit, una fel·lació al seu marit per aconseguir, si més no, una mica de passió.


I per últim un clàssic de Jordi Galceran. El quartet format per Jordi Boixaderas, Jordi Díaz, Lluís Soler i Roser Batalla torna al Teatre Poliorama amb la quarta temporada d’’El Mètode Grönholm’.


El guió es conserva. Els quatre són candidats que es troben en la fase final d’unes proves d’una multinacional per triar un alt executiu. La pressió a la que són sotmesos fa que la competència i la ambició estiguin a flor de pell.

El que sí que s’ha fet és modernitzar alguns elements de l’escenografia i incorporar vestuari nou. Aquesta obra s’ha representat en 35 països i ha estat tant gran el seu èxit que properament se’n farà una TVmovie amb els mateixos personatges.

Et perdràs aquesta nova oportunitat de gaudir de l’humor àcid ‘del Mètode’?

0 Editorial 09-11-2010


La ciutat de Barcelona va ser la notícia el cap de setmana passat a tot el món. La visita papal va projectar de forma espectacular la ciutat comtal, aconseguint publicitar la ciutat com una gran i incalculable campanya publicitària arreu del món. Sens dubte ha calgut un desplegament policial de dimensions espectaculars, fortes inversions i canvis d’última hora en el dispositiu policial per l’extraviació de documents confidencials. Tot i així la valoració general ha estat positiva, perquè segons els experts la repercusió econòmica per la ciutat i en general pel país ha estat d’uns 30 milions d’Euros.

I el màgic Zapatero com sempre reprogramant la visita del Papa a l’Estat Espanyol, visitant per sorpresa les tropes espanyoles a l’Afganistán, declarant que les tropes no s’hi quedaran per sempre, tan sols hi són provisionalment... Potser per una obvietat com aquesta no calen visites sorpreses i contraprogramacions...


Però bé, a casa nostra la política catalana cada cop pren més força a només 3 setmanes de les eleccions al parlament de Catalunya. En aquestes 3 setmanes des de “La Veu de l’Actualitat” ens endinsarem a fons començant avui a l’entrevista amb Roger Montañola, Secretari General d’Unió de Joves. I la setmana vinent amb un interessant i polèmic debat a 6 per les properes eleccions catalanes


I diumenge 28 de Novembre “Especial Eleccions al parlament de Catalunya a La Veu de l’Actualitat”, programa especial analitzant l’escrutini minut a minut, amb un gran desplegament de 17 persones repartides per col·legis electorals, el centre d’emissió de les dades de l’escrutini i per cadascuna de les seus dels partits polítics recollint les declaracions de cada partit polític. Des de l’estudi ens acompanyaran crítics per poder analitzar amb cura els resultats que es vagin produïnt.

dimarts, 9 de novembre del 2010

0 'La Veu al Teatre', la gran novetat de La Veu!

Avanç del programa: 09/11/2010

Com es viu una profunda experiència en el món de la política? Què succeeix quan la militància en un partit polític dóna els seus fruïts? Roger Montanyola, Secretari General Unió de Joves i candidat a les llistes de CIU per a les eleccions al Parlament de Catalunya, ens explica les seves vivències personals. El que és el número 35 a la llista de Barcelona serà el nostre gran protagonista de la tertúlia d’aquesta setmana.


A més a més, Joan Sabé, un noi amb una estricta i convincent fe catòlica, ens explicarà la seva relació amb la religió, arran de la visita del Papa.
Valoracions sobre la visita del Papa i també els resultats publicats del Baròmetre del CEO a data del passat 5 de noviembre seran els dos punts fonamentals de la tertúlia. En aquest espai de debat, de reflexió, de precisió i de lliure expressió ens hi acompanyaran Oriol Guinovart i una de les veus més compromeses de La Veu, Laura Pitart.
I al programa d’avui, sorpreses, i noves seccions. Laura Martí ens presenta Píndola Crítica i Ana López Magallón ens ofereix La Veu al Teatre, la gran novetat. Junt amb aquestes, les nostres habituals: La Copa en Joc, La Veu Digital, En el Punt de Mira i el Festival dels Ocells.
Preparats?

diumenge, 7 de novembre del 2010

0 La Veu Digital - 4a fase

La 4a Fase: de videojocs.

Les tecno-notícies de la setmana.

- Comencem destacant les dades oferides per Apple, sobre que actualment el 95% de les tablets PC en circulació són els famosos iPads. Clar domini de la poma de Seattle sobre la resta de competidores.
- Per la banda de Microsoft, alguns afortunats assistents al XVI Saló del Manga de Barcelona que s’ha celebrat del 28 d’Octubre a l’1 de Novembre han pogut tastar i comprovar les suposades delícies que oferirà Kinect, el revolucionari aparell que, connectat a la consola Xbox 360, permet jugar a gran quantitat de jocs i navegar pels menús i la seva interfase sense cap tipus de control remot, tan sols amb el moviment del cos que detecta un sensor amb càmera.
L’acollida ha estat, si més no, positiva per part del públic, tot i que els dubtes sobre quina serà l’aplicació final en el camp dels videojocs encara s’ha d’aclarir.

-Y a nivell de gadgets us en presento un de curiós: el keyboard Organizer, o “el Teclat Organitzador” que per començar ja sona a invent d’en Doraemon. Tal com diu, la simplicitat radica en l’element clau d’aquest invent: un teclat que s’obre com si d’una capsa es tractés i permet guardar-hi llapissos i bolígrafs, USB o el que hi pugueu posar.

El Tema:

Els videojocs s’han convertit en un simbol per a totes les noves generacions. Podem gairebé afirmar amb contundència, que qui més qui menys hi ha jugat alguna vegada: alguns som seguidors asidus, i d’altres se n’aparten amb certa indiferència.

El que queda clar, és que tot i els casos aïllats, com l’intent de Veneçuela de prohibir la venda de videojocs, i la constant censura que països com Alemanya, Austràlia o Xina efectuen sobre seu, els videojocs formen part de la nostra vida i ja no es menystenen. No en va, els seus ingressos, superen els que produeix la indústria cinematogràfica aquí a Espanya i en molts països d’arreu del món.

Amb aquest petit apunt, només vull destacar una evidència: que els videojocs són a l'abast de tothom: nens i avis poden jugar en una mateixa partida a tennis o a bitlles amb jocs com Wii Sports o Kinect Sports, i joves i grans poden gaudir de grans obres (a vegades millors que molts llibres o pel·lícules a nivell argumental o estilístic) com Okami, Uncharted o Super Mario Galaxy.

També trobem com els videojocs gaudeixen, en la majoria d'àmbits, un reconeixement evident. Cal fer esment a en Shigeru Miyamoto,creador de Super Mario Bros i The Legend of Zelda (entre moltes altres icones) hat rebut la màxima distinció per a les arts a França (cavaller de l'orde de les Arts i les Lletres), i va ser un nom repetit diverses vegades durant les votacions prèvies al permi Príncep d'Astúries, que finalment no va poder aconseguir. Tota una fita impensable fa tant sols uns anys

La Curiositat:
Aquesta setmana, no volia acabar sense dedicar-li un paràgraf a en Joan Solà, que malauradament, com hem fet esment durant el programa, ha traspassat aquesta setmana. La curiositat tecno-lingüística.
Sabieu que el TERMCAT (centre de terminologia de Catalunya) va proposar i acceptar dues paraules que són molt conegudes per ser els anglicismes "hardware" i "software"? Tot i també anomenar-se maquinari i programari, es va proposar l'ús (poc efectiu) de les paraules "ferralla" i "pensalla", respectivament. Dos mots que, com imaginareu, no han quallat gaire bé dins del nostre vocabulari, però que tot i això, val la pena conèixer.


I la setmana que ve, més notícies, parlarem de la confluència inevitable de les noves tecnologies en els racons més inesperats de les nostres vides i presentarem una figura cabdal en l’evolució de les noves tecnologies.

Però ara ens posem en Stand-By, i tornem la setmana que ve. Ens connectem!