Fa dies que segueixo d’aprop l’expectació mediàtica que gira al voltant de la visita de l’home gris. És difícil no estar-ne al corrent ja que els mitjans de comunicació, lluny de fer-ne crítica, fa dies i dies que respiren a base del papa. Noticia rere noticia, bandera rere bandera la meva ira i incomprensió ha anat creixent desmesuradament fins al punt de sentir vergonya, molta vergonya cap a la ciutat que m’estimo. Tot i així, la comoditat i conformitat van fer que no em plantegés seriosament anar a la manifestació d’avui diumenge en protesta contra la visita d’aquell home. Tenint en compte que ahir treballava per la nit i que no em trobava del tot bé, jo i tots sabíem que no em llevaria a l’hora per poder-hi anar (trist però cert com som tots plegats d’inconformistes, jo la primera). Però cap a les 12:30 he llegit la premsa digital i el primer que he vist ha estat aquest titular: “El Papa condemna l’avortament i demana als estats lleis de suport a la natalitat”.
M’he encès, he agafat la jaqueta i sense pentinar-me he sortit per la porta (una mica més i me n’hi vaig amb sabatilles). M’he dirigit com hipnotitzada cap al punt on des de feia gairebé una hora es reunien suposadament els convocats a la manifestació, quatre gats realment, potser centenars (per les autoritats segurament en seran dos de gats), pocs però ben avinguts reunits en una manifestació absolutament pacífica, divertida i engrescada on hi cabia tothom, sense prejudicis: des d’un col·lectiu d’homosexuals disfressats amb ales com si del dia de l’orgull gay es tractés, fins a famílies senceres adultes i serioses lluïnt pancartes de pell de gallina sota lemes com: “Voti, voti, voti, pederasta el que no voti “,”L’Església que il·lumina és la que crema” o “fora els rosaris dels nostres ovaris”.
Érem pocs i poc organitzats però estranyament vinculats per un sentiment comú: el de la justícia i la coherència. Jo m’he passejat per allà, observant, deixant anar algun crit, però amb prudència ja que els gossos, com sempre puntuals a les cites, formaven ja una filera immensa i, a jutjar per les seves cares, deurien anar ja injectats d’alguna substància made in Saura. Sense fer gaire revolt, els manifestants hem anat desfilant cap a la Plaça Catalunya on al voltant de les 14:00 s’ha dissolt la concentració. Un nombrós grup de Mossos d’Esquadra han detingut una vintena de persones de totes les edats i orientacions sexuals, pel simple fet de lluïr pancartes i cridar veritats com un temple. Jo i la resta, distanciats del cercle de detinguts, hem pogut observar com el simple fet d’estar davant dels mossos en silenci era motiu més que suficient per ser agafat de sobte i introduït al cercle “dels delinqüents, hippies i perro flautes” que dirien alguns. Com sempre, prejudicis en una ciutat que, en contra del que jo creia, viu massa anclada en l’absurd i les tradicions obsoletes.
Llàstima que no he dut càmera, perquè la d’avui era una jornada digna de guardar en la memòria gràfica.
Els meus pares em van batejar quan tenia.. 3 anys? (per sort no ho recordo). El capellà, bon amic de la família i bona persona, de seguida deuria sospitar que alguna cosa no anava bé ja que, mentre em tirava l’aigua pel cap, jo cridava que volia anar a la platja. Està clar que ja des d’un inici l’església no em va fascinar, no era per mi. Però…com son les coses, tinc 21 anys i segueixo formant part de les llistes d’aquesta gentussa, amb el meu consentiment dono força a una institució que em fa fàstic, i com jo, quanta gent sense adonar-se legitima a l’ institució del pecat per excel·lència (Cal dir però, que és cert que hi ha gent que forma part de l’esglèsia i parròquies que fan molt per la gent amb dificultats). Així que, fugint de la negativitat, puc dir que alguna cosa de bo ha tingut per a mi la visita del Papa, i és que m’ha recordat una de les tasques pendents que fa més temps que arrossego, la d’apostatar. Ja n’hi ha prou d’hipocresia.
He tornat cap a casa capficada, donant voltes i més voltes a tot plegat, i és que no puc (o no vull) creure’m l’expectació i el fanatisme exagerat que s’està veient aquests dies als carrer de Barcelona cap al representant d’una de les institucions més podrides i corruptes que mai han existit.
Respecto totes les creences, religions, ideologies i sentiments però no puc respectar qui no respecta res ni ningú. Qui s’omple la boca de valors i moralitat mentre per darrere roba, viola nens i permet que el mon en què vivim sigui així de miserable. El vaticà és la causa de molts mals del planeta i nosaltres què fem? Aplaudim a un ridícul papa mòbil on dins hi va un ésser gris que representa precisament la incoherència més gran del s XXI.
El que més em sorprèn o preocupa, és la conformitat dels barcelonins i dels mitjans de comunicació. Què vol dir aquest desorbitat seguiment mediàtic que consenteix i no critica?
Dit això em tanco a casa fins l’hora del partit del Barça. No vull saber res d’aquesta Barcelona que avui no sento meva. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
El Blog de la Laura Martí: http://lauramarti.wordpress.com/
